Neisseria spp.

Laura Barbero, Alba Castrillón, Paula Corral, Sabina Couto

Nom:

Neisseria spp.

Classificació:

·                Fílum: Proteobacteria

·            Classe: Betaproteobacteria

·            Ordre: Neisseriales

·            Família: Neisseriaceae

·            Gènere: Neisseria

Característiques morfològiques:

Són diplococs aplanats en forma de gra de cafè o de ronyó, de 0,6 a 1,5µ de diàmetre, ocasionalment els podem trobar com estafilococs o en tètrades. Són Gram-negatius, sense motilitat (mobilitat per lliscament bacterià) i no esporulats. Alguns presenten una pigmentació groguenca i només els N. meningitidis presenten càpsula polisacàrida.

Característiques metabòliques:

Són quimiolitoautotròfs, generalment aerobis, però també s’ha vist que poden créixer en condicions anaeròbies. Oxiden carbohidrats com la maltosa o la glucosa (entre altres), poden fer la fermentació de carbohidrats, poden reduir el nitrat i tenen la capacitat de sintetitzar polisacàrids a partir de sacarosa.

Totes les neissèria són oxidasa positiva i glucosa positiva. Els resultats de la utilització de sucres i la prova de DNasa per a les diferents espècies es mostra a la taula següent:

Característiques ecològiques:

La majoria de les espècies de Neisseria no són patògenes, i les trobem en el tracte respiratori superior i també en genitals i mucoses dels humans i en animals. El creixement òptim de la majoria d’aquests bacteris es troba dins el rang de 35 a 37 °C, en condicions de molta humitat i 5-10% de CO2. Són molt sensibles a les altes temperatures, la dessecació i als metalls pesants (a la cefotaxima, ceftriaxona, amoxicil·lina i algunes soques presenten una alta-mitjana resistència a la penicil·lina.). Destacar que el seu creixement és inhibit per àcids grassos lliures.

Altres característiques, aplicacions o problemàtiques:

Neisseria spp. es pot dividir en dos grups depenent de si presenta o no pigmentació durant el seu creixement i com és:

- El primer grup, generalment, no presenta pigmentació i és translúcid.

Alguns exemples serien; N. lactàmica, N. cinerea, N. flavescens o N. polysacharea.

-El segon grup, en canvi, presenta opacitat i el constitueixen espècies com; N.mucosa, N. sicca i N. subflava.

N. meningitidis (meningococ) y N. gonorrheae (gonococ) són les espècies patògenes per a l’home.

-En el cas de N. gonorrheae es transmet per contacte sexual o per contacte amb secrecions vaginals durant el part. Els gonococs només fermenten glucosa i difereixen antigènicament d'altres neissèria. Així doncs els gonococs produeixen colònies més petites que les altres neissèria. Requereixen arginina, hipoxantina i uracil; tendeixen a créixer més lentament en cultiu primari.

No creix en l'agar sang, però sí en l'agar xocolata i altres mitjans de cultiu enriquits; així doncs la temperatura òptima de creixement oscil·la entre els 35ºC i els 37ºC (temperatura corporal humana).

Una atmosfera de diòxid de carboni al 5% és necessària per al creixement o el afavoreix.

-Per a la N. meningitidis És un patògen molt subsceptible a condicions ambientals adverses i sequedat, que mostra predilecció per les membranes mucoses i les meninges. Hi aporten asimptomàtica nasofaríngia en al voltant d'un 10% de la població.

Aquest microorganisme es transmet per gotes d'aerosol o contacte directe amb secrecions respiratòries contaminades.

L'esdeveniment inicial és la colonització a nivell nasofaringi, en ella hi participa el Pili com a factor d'adherència i la proteasa Ig A1 permetent el traspàs de la barrera epitelial. El segueix un període d'incubació que habitualment és menor a una setmana. Posteriorment passa a la disseminació dels microorganismes a través del torrent sanguini, el que pot resultar en lesions metastàsiques en diverses localitzacions (meninges, articulacions, ulls). En aquesta capacitat invasiva tenen un paper central la càpsula i l'endotoxina. El polisacàrid capsular contribueix a l’invasió per les seves propietats antifagocítiques. La endotoxina o lipopolisacàrid de paret, mitjançant l'activació de macròfags estimula la producció de diverses citocines, les quals provocaren dany endotelial mitjançant activació de la cascada de la coagulació, del complement i alliberament de prostaglandines. El resultant és un sever dany vascular responsable del xoc i no funcionalitat multiorgànica.